Periodistes i fonts: el que delata un document abans de publicar-lo
Quan un document surt d’una organització, el que es llegeix a la pàgina només n’és una part. A dins hi pot anar el nom de qui el va escriure, el de la seva empresa, qui el va tocar després i durant quant de temps, i en un paper escanejat, marques que no es veuen a simple vista. Per a una font, això pot ser la diferència entre l’anonimat i no tenir-lo.
El que porta un document d’Office o un PDF
- En un Word, un Excel o un PowerPoint: l’autor, qui el va modificar per última vegada, l’empresa, el nombre de revisions, el temps total d’edició, la plantilla i les dates. L’omple el mateix programa amb les dades del compte de qui el fa servir.
- En un PDF: l’autor, el títol, el programa amb què es va crear i el que el va convertir, les dates i, sovint, un bloc XMP que repeteix tot això i de vegades hi afegeix l’historial.
- En les imatges que porta a dins: una foto enganxada en un document pot conservar les seves pròpies metadades, amb el seu GPS.
Un cas: el dossier de l’Iraq
El 2003, el Govern britànic va publicar al seu web, en format Word, un informe sobre l’Iraq que després es va saber que estava copiat en part d’un treball acadèmic. L’investigador Richard M. Smith va treure de dins del fitxer el seu registre de revisions, invisible a la pàgina, amb els noms d’usuari de les persones que l’havien tocat; un periodista els va identificar com a funcionaris de Downing Street i del Foreign Office. Smith ho va publicar el 30 de juny de 2003.
No tot són metadades: els escanejos
Escanejar o fotografiar un paper no treu els rastres: els canvia. Moltes impressores làser en color afegeixen a cada pàgina uns punts grocs gairebé invisibles que codifiquen dades de la impressora i de la impressió.
El 2017, The Intercept va publicar un document de la NSA escanejat. Periodistes i experts en seguretat van assenyalar després que a la imatge publicada es veien aquests punts. L’acusació contra Reality Winner, l’analista que l’havia filtrat, es va basar en altres proves —qui havia imprès el document, el seu contacte amb el mitjà i els plecs del paper—, i la van detenir dos dies abans que sortís l’article. Però el cas va deixar una lliçó: el que es publica d’una font pot dir-ne més del que sembla.
Abans de publicar o d’enviar un document
- Mira què porta. Arrossega el Word, l’Excel, el PowerPoint o el PDF al KillEXIF: hi veuràs l’autor, l’empresa, les dates i la resta. L’anàlisi es fa al teu navegador i el document no surt del teu equip, que és justament el que importa amb un document sensible.
- Neteja el fitxer, no una captura de pantalla. El KillEXIF treu les propietats del document sense tocar-ne el contingut, i després comprova que no hi queda res.
- Tapar un text no és esborrar-lo. Una caixa negra damunt d’un text en un PDF el pot tapar només a la vista: el text continua a sota i es pot copiar. Això no són metadades, i cap eina de metadades no ho arregla; cal treure el text de debò.
- Si és un paper, publica’l transcrit o reproduït, no la imatge de l’original, i pensa en el que revela el mateix contingut: qui tenia accés a aquell document concret.